esperant per anar al paradís

Els dies passen i, poc a poc, ens anem apropant.... Anem planificant la ruta, apuntant, pensant, calculant, i cada vegada hi ha més ganes d'anar-se'n (per a no tornar).

Lofoten (Noruega), el paradís

D'aquí poc més d'una setmana ja estarem en ruta. Dues furgonetes, sis persones. Molts quilòmetres. Un viatge imprescindible.

Maig ventós i Juny calent, fan bon vi i bon forment

Esperant fotos que no ens arriben mai! però sense aturador! I la última ha estat aquest pont de maig. Amb bones perspectives del temps -sol solet- decidim anar cap a l'oest del país (la terra on es pon el sol més enllà de les muntanyes, entre les valls i els aiguamolls).

Marxem quatre persones i dues furgonetes. Decidim anar tirant dijous a la nit, un cop haguem muntat tot a la furgo i menjat alguna cosa. Per motius personals, no podem sortir les dues furgos alhora, així que quedem en veure'ns a la A2, però la coordinació és brutal, i a la ronda de dalt ens hi trobem!Entre música, riure's i foscor, arribem a la "zona dels francesos". Està molt ple, però ens fem "puestu" que hem de dormir".

L'equip 1 ("els matinaors") ens aixequem ben d'hora, però amb mal peu!se'ns ha oblidat el fogonet!!!!!!!gran error!ara hem d'esperar (i fer) que l'equip 2 ("els dormilegues") s'aixequen per poder fer el cafè! Un cop ben esmorzats, amb solet però alguns núvols amenaçadors, decidim anar a fer la via ferrata.

Bernat muntant el rapel

Arribem just a temps per agafar els últims aparcaments!i és que sembla que a Àger hagin posat un gayfriendly (has de mirar Vent del pla per entendre-ho). Ens equipem i en marxa!Quan arribem, primer problema, ha plogut tant aquestes setmanes que raja aigua a dolls i barrancs, però decidim seguir endavant. No és una via ferrata complicada, però molt maca de fer, tot i el fang que ens trobem, podem fer l'últim rapel intentant que la corda no es mulli. Adrenalina!
Tornem, i dinem una mica. Un cafè, i a fer les vies que han obert no fa molt uns voladors.

Enric pujant la darrera via abans d 'envolar-nos

Hi ha ganes de tocar una mica de paret. Els matinaors comencem per una i els dormilegues per una altra. Ens anem intercanviant. Cada vegada, però, comença a bufar més i més vent de nord i el fred es comença a notar. Recollim de pressa i cap a les furgos. No ens hem adonat i ja són les 9, a fer unes birres ben merescudes. Lo Torres està tan ple, que anem a sopar directament, una bona amanida i uns bons entrepans, i cap al pub. Uns vicis, i a dormir.

Clara pujant la darrera via mentre el sol es pon

Dissabte els plan han d'anar molt calculats, és el gran partit! Els matinaors són els primers en llevar-se. Com que no tenim fogonet anem al forn a comprar pa i fer el cafè. fet tot això, cap a Camarasa falta gent! El vent de nord no ha parat, i això fa que les primeres vies siguen més feixugues, se'ns congela fins i tot la punta del .... nas! Poc a poc entrem en calor, la paret es va plenant i el sol comença a donar senyals de vida. En total podem fer unes sis vies:

- fisura curset IV
- Felemón V
- Los panchetas V
- Marisa gil V+
- Clara de noche IV+

- dedo de satán 7a+ (intents, alguns molt bons)

Ja és hora de tornar que hem d'agafar bon lloc abans, però, una parada a repostar oli i fer un gelaet! Els matinaors, com sempre, els més puntuals, així nem fent birres i unes olivetes. Els dormilegues, com que s'han aixecat tant tard, arriben justíssim per veure el començament del PARTIT! L'ambient és increïble, el bar està a rebentar, i els nervis a flor de pell.Comença el partit, malament, però de mica en mica el barça ens deixa gaudir d'un boníssim espectacle, i encara d'un millor resultat 2-6!!!!!!!!!

Visca l'escalada i visca el barça!

Euskalarraia-Xirimiri Clash

Indecisos...horàriament parlant, varem acabar sortint divendres cap a les 10 del matí. Pintava tot divendres pluja i, xof! Camí d’Euskal Herria, altura d’Aragó, ens va caure la cortina.

escalant a Santa Barbara (hernani)

Un cop a EH, pujant pel port de Berastegui, nevada impressionant. Arribem a Donostia, busquem un lloc per dormir amb la nostra furgoneta i , tot i xispejant, ens disposem a rodar de taberna en taberna, fins que havent sopat anem a dormir.
Dissabte ens llevem amb males sensacions....Tota la nit plovent!; cafè amb llet i carretera.

Zona de Santa Barbara

Anem a Oiartzun, pugem al refugi d’Arritxulo, ens informen de les parets i el rocòdrom municipal. Ens declinem pel “roco”, tornem a baixar i , “taxan!”, horari de Setmana Santa!, tanquen a les 2 del migdia!
Res, cap a Pasaia a buscar unes vies a prop d’un far, no les trobem i decidim fer bloc a Jaizkibel. Dinem i cap a Hernani ( Santa Bàrbara), aparquem a la sidreria i cap a escalar. Ara, sí! amb corda!, ens traiem el “mono” i cap a Hernani a fer unes birres. Decidim tornar a Oiartzun per tornar l’endemà a les parets de l’Arritxulo. Quan trobem un lloc per sopar, xof! (plou), doncs res, a tirar de sidra i ...tot mirant el pronòstic del temps al Gara....gaztemartxa a Garazi!i els grups pinten bé.

Oiartzun

Ens despertem Diumenge, ha passat tota la nit plovent, camí a Lesaka passem per les parets i...molles! Decidim anar tirant a Garazi (Iparralde) i ens sorprèn que sigui un poble tan maco, un pèl turístic, però no és el millor dia perquè passegen els turistes, jeje! Concerts, bona música, molta cervesa i riures...

SuTaGar

Dilluns ens desperten notícies dolentes, però la vida segueix i, un llarg camí vorejant els Pirineus, també. Així que flipem amb Otsagabia, la Vall del Roncel i els Pirineus aragonesos molt nevats. Ressistim les cues de l’A-2 i ja tornem a ser a casa. No hem escalat massa per tenir quatre dies de festa, però com cada viatge que es fa a la vida, hem descobert llocs genials. JO TA KE!

Març marceja, Abril boigeja!

Tota la setmana plovent, núvols i vent, tot i que sembla ser que a partir de demà el sol començarà a treure el cap i tornarem a veure...

ombres

Però aquest cap de setmana, un a l'oest i l'altre al sud, un a "esvolotar les gallines" i altre a "controlar el corral"!

I qui t'assegurarà???

Apa, bon cap de setmana, sigui en remull, a plena calor, al nord, a l'est, al sud o a l'oest! que setmana santa està a tocar!

Passats per aigua

Aquest cap de setmana ens hem quedat a casa, no per no tenir ganes de sortir, sinó que el temps ens ho ha impedit.

"pasito de 6a+" jeje

entrenant a mort

"oju" les butllofes!

Ai que caic!

Però al mal temps bona cara! Si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma.

A Margalef no hi tenim res a fer, visca l'Arbolí i Cabacés

Dissabte al matí, després de molt decidir varem agafar la furgo i vam marxar decidits a Margalef. Un lloc nou per a nosaltres dintre la coneguda zona del Montsant, ja que aquí es troba el sector de Can Llepafils on teníem una bona varietat de vies que anaven del IV al VI grau.
La nostra sorpresa en arribar a la pista que et porta a la majoria de sectors, va ser la quantitat de furgonetes i tendes de campanya que ens vem trobar, fins al punt que sense donar-nos compte estàvem a la paret de l’embassament de Margalef i allí teníem un campament davant els nostres ulls de furgonetes i caravanes que potser arribaven a la cinquantena, gent de tota europa, croats, alemanys , italians, navarresos, etc...
Al trobar el nostre esperat sector vem decidir començar pel primer IV per començar a escalfar el dia. Després que obríssim el segon IV+, la nostra sorpresa va ser que a peu de via potser érem sense exagerar unes 25 persones o més, intentant ocupar la zona....això era massa per nosaltres, no podíem competir contra Goliah.

Empipats decidirem agafar els “trastos” i cap a Cabacés, després d’un centenar de corbes i 20km, ja estaven al petit i tranquil poble, caminet amunt i cap a can Pistraus!
La història semblava que es repetia, però amb la grata sorpresa que, es confirmaven les nostres evolucions i encadenàvem 2 vies verticals de V+ entre riures, hiperventilacions, esbufecs i patiment jejeje.

Al arribar el vespre cap a Cornudella de Montsant falta gent, al ja mític refugi-bar climbingworld, tot fent uns “quintus”, braves i safreig. Un cop sopats i descansats, agafarem la furgo i anàrem a l’Arbolí. Després d’uns 8 km de corbes arribem negre nit al poble, quant tot mirant la guia d’escalada d’aquesta zona, s’apropa un cap pelut a la furgoneta i ens fot un “susto” de mort! Baixem la finestra i un noi molt simpàtic ens demana si necessitem alguna cosa, li preguntem on podem dormir amb la nostra furgoneta i ens indica un lloc de conya prop d’una ermita.

Al matí després del cafè de rigor, anem a buscar la zona de Can Mansa, i la nostra desgraciada orientació amb els mapes ens porta al l’altre punta del poble, tot fent el ridícul per un prat verd , ple de fotògrafs retratant natura donem mitja volta i cap a l’ermita un altre cop, quan ho trobem ja es massa tard una mitja dotzena de cotxes a peu de via! Ens tornem a maleir! Decidim baixar al sector el Duc, però baixant una grata sorpresa! Un roc no descrit a la guia, ens apropem ens sembla correcte, i tot no saber el grau ens decidim a grimpar-lo, la veritat es que em tingut sort 3 vies de conya i un parell de rapels ens serveixen per arreglar el matí.

Baixem al poble, busquem un lloc per dinar econòmic, trobem un bar-restaurant que diu l’hostalet, un lloc agradable al costat d’una plaça amb cadires i taules fora que són d’agrair el primer cap de setmana de primavera, fem una ullada a la carta, decidim entrar i plam! El noi que ens va indicar on dormir porta el bar! Ens serveix molt bé! Una botifarra, llom, braves, etc...a la part de dalt serveixen dinars molt bona pinta (però no per la nostra butxaca de dia 22 de més), el bar s’omple d’escaladors simpàtics, d’aquells que saluden a col·legues de paret, el cambrer parla d’unes vies que està obrint a prop del secor del Duc, paguem i tornem amb pena cap al Maresme, però amb la bona sensació d’haver trobat un bon lloc!

dia a dia, pas a pas

Fa temps que parlem del valor de l'esforç, per nosaltres poc valorat a la societat actual.

La preparació física i mental és necessària per afrontar i superar qualsevol obstacle que et posi la vida cada dia.

Aquest dia a dia et fa valorar molt més els petits progressos que un mateix pugui fer. Aquests petits progressos són els més importants, com els petits detalls. Són aquells que et fan sentir-te bé i guadir de tot els esforços que has anat realitzant.

Avui, hem tornat, després d'un temps llarg, a la nostra primera escola, Banyadores. Teníem ganes de tornar-hi per provar els nostres progressos.

Pel camí ja hem pogut comprovar la "destrucció" de la zona. Al nostres pas, matolls i plantes arrancades i malmeses. Per nosaltres escalar és molt més que pujar quatre parets. És gaudir de l'entorn i respectar-lo, perquè veure un panorama així ens ha dolgut i enrabiat.

No obstant això, les nostres ganes d'escalar no han minvat i hem pogut encadenar el nostre primer 6a+. Per a nosaltres un petit, però alhora, gran progrés.

Vies realitzades:

- Via de les nenes (IV)

- Via de la vespino (6a+)

- Amazònia (6a)

- Esperó Laia (V)

- Raquel i Mireia (IV)

- Guifré-Gala (V)

- Diedre DOM (IV+)

-L´Eudald i la Violant (IVb)

- Julio tocateclas (IVb)

- La petita aura (Vc)

Fotos: escalant a Montsant